Un problema per al desplegament de la Llei d'educació. L'estil del desplegament

Un projecte de llei de més de dos-cents articles, sense comptar la quarantena de disposicions addicionals, transitòries i finals, ha de tenir necessàriament un recorregut de desplegament llarg i complex. Tècnicament cal agrupar conceptes, per limitar raonablement el nombre total de normes reglamentàries (decrets, ordres), i políticament cal fixar prioritats de desplegament. Aquesta complexitat tècnica pot ser un problema, però no és aquest el problema a què em vull referir.

Tampoc no em vull referir al problema que podria representar la contraposició de posicions entre els sectors socials que, en principi, defensen el plantejament de la llei i els valors que el sostenen, i aquells altres sectors a qui més aviat incomoden alguns plantejaments de la llei. Tanmateix, i més enllà de posicions ideològiques legítimament discrepants, em pregunto si no hi deu haver també moltes posicions reticents amb les propostes de la llei simplement per la incomoditat mental que generen els canvis que promou en l'estatus en què molts ens hem instal·lat. Ara bé, no tinc intenció d'abordar la qüestió de la informació o del convenciment que caldrà expandir per a desplegar la llei en benefici dels valors que la sostenen.

Del que vull parlar és del tomb mental que hauríem d'aconseguir en el desplegament reglamentari de la llei. Entenc que s'hauria de posar fi, radicalment si cal, als desplegaments detallats a què ens hem habituat, que incideixen molt en allò que és accidental i, des del punt de vista del sistema educatiu, contingent (que és quasi tot el que avui està regulat amb detall) i que potser passen de puntetes sobre els aspectes més essencials del tema a què es refereixen.

Prou de regular detalladament sobre els aspectes organitzatius i de gestió dels centres educatius. Prou de regular detalladament sobre els elements de caràcter instrumental de què s'han de dotar els centres d'acord amb les seves necessitats i opcions de resposta a la problemàtica educativa. Cal anar a una regulació clara de finalitats, d'objectius i, en allò que escaigui, dels marges i les garanties consubstancials a l'acció educativa. Caldria evitar la regulació de receptes, procediments i instruments. Cal una regulació que defineixi amb precisió els marges de què disposen les direccions de centres públics i els titulars dels centres concertats en l'exercici de les seves responsabilitats respecte dels centres que tenen encomanats. Caldria evitar determinar la manera com les han d'exercir. La regulació no ha de ser la via per la qual qui administra "dicta" el seu model fins al darrer detall, com si no n'hi hagués d'altres d'igualment possibles i útils en el marc de la llei.

En definitiva: el desplegament reglamentari de la llei ha de continuar precisant el QUÈ, tal com ho fa el Projecte de llei; caldria evitar massa regulació sobre el COM, que pot ser divers i que, si fos massa precisat, podria ofegar les possibilitats que la llei vol obrir.

És un problema aconseguir el tomb mental que acabo de descriure? Jo crec que sí. Però que és un problema amb solucions (en plural, per ser coherent amb la tesi que sostinc; malament aniríem si només tingués una solució).

Per què ho veig com a problema? Essencialment per tres motius: i) per la cultura administrativa dominant; ii) per la cultura organitzativa dels centres educatius i la cultura de direcció de centre dominants; iii) per la connotació política que s'atorga -quasi sempre de manera acrítica- als propòsits de reglamentació ajustats als pressupòsits que he enunciat més amunt.

La cultura administrativa dominant tendeix a entendre que la resposta a qualsevol situació és generar una regulació. Dir com haurien de ser les coses, com si diguéssim. De fet, els mitjans de comunicació semblen reclamar-la sempre i han induït l'opinió pública a esperar-ho així. La cultura administrativa dominant també tracta d'espolsar-se del damunt la possibilitat de prendre decisions en àmbits discrecionals notables (no confonguem decisió discrecional, motivada, amb decisió arbitrària). La cultura administrativa, en fi, tendeix a voler-ho tenir tot previst i regulat. I això, en educació, com a mínim és castrador.

La cultura organitzativa de centre educatiu -i la que s'ha desenvolupat en relació amb les direccions dels centres, malgrat notables excepcions- tendeix a viure "contra la norma", excepte quan té un problema seriós, que llavors la reclama com més detallada millor. Cada cop més es viu en els centres un ambient de "drets i deures" i no un ambient de situacions educatives, organitzatives i de gestió que es justifiquin perquè són solucions a problemes plantejats allà i en aquell moment. I això, en bona part, és degut a la tendència de tots (centres i administracions) a regular fins al darrer detall, i a valorar com a imperfecte allò que no ha estat regulat prou acuradament.

Finalment, i respecte a les connotacions d'un desplegament amb l'esperit suggerit, qui negarà a primer cop d'ull que no s'associa a esperit "liberal" la proliferació d'àmbits regulats només en els aspectes essencials i no en tots els seus detalls? I qui no li associarà, a primer cop d'ull també, tots les malvestats imaginables a l'esperit així adjectivat? Sembla que és només una minoria qui avui està en condicions de constatar que l'esperit liberal en la regulació normativa no contradiu, sinó que facilita, camins cap a l'equitat i la igualtat d'oportunitats. Caldrà ser rotund en les regulacions que ens aproximin cada cop més a l'equitat del sistema i a la garantia de la màxima igualtat d'oportunitats, però no ridículament precís en les fórmules -que mai seran úniques- per arribar-hi. Cal apuntar i proposar solucions, i exigir resultats; no imposar la teva solució, per convençut que n'estiguis i responsable que, com a administració, en siguis.

En el desplegament de la llei tenim, evidentment, un problema: l'estil del seu desplegament. I el podem resoldre, dins de l'administració, amb les idees clares i compartides. Per tenir èxit en la transformació del sistema educatiu que la llei proposa segurament caldrà ser gradual. No gradual en la regulació; gradual en el canvi d'hàbits que se n'haurà de derivar.

I, per descomptat, sempre ens quedaria una solució de darrera instància: regular a fons, amb detall, amb esperit intervencionista i abassegador. I esperar que el sistema visqui contra la norma. Tanmateix, això fóra un clàssic déjà vu.