És la LEC una llei pedagògica? I el seu desenvolupament, ho serà?

-La LEC no és una llei pedagògica. Només és una llei instrumental.

L'afirmació precedent, feta en el Ple del Parlament pel representant d'un dels grups que varen votar en contra de la llei en el decurs del debat de votació i eventual aprovació final de la LEC, s'ha repetit freqüentment, tant per argüir a favor de la llei com per argumentar-hi en contra. Tot fa pensar que, a més de les valoracions diverses i legítimes sobre el possible contingut "pedagògic" que hauria de tenir una llei d'educació, hi ha un fons de polisèmia en l'adjectivació de la LEC com a "pedagògica" o com a "no pedagògica". En un registre més col·loquial: ens confonem mútuament en donar significats diversos a l'adjectiu "pedagògica". Miraré d'aclarir-ho.

En alguns moments, diverses persones i grups han usat l'expressió llei pedagògica per significar que una llei s'identifica amb una determinada concepció psicopedagògica dels processos d'aprenentatge i que en la norma legal s'estableixen prioritats, procediments, metodologies i ordenacions educatives basant-se en aquella concepció. La LOGSE ha estat posada d'exemple d'aquesta noció de "llei pedagògica". Evidentment, la LEC en aquest sentit no seria una llei pedagògica.

Altres persones i grups identifiquen "llei pedagògica" amb aquella norma legal relativa a educació que, basant-se en els fonaments teòrics, polítics o econòmics que sigui, predetermina explícitament organitzacions escolars i procediments de tractament de les situacions educatives singulars. És a dir, adjectivarien de "pedagògica" aquella llei que condicionés en grau elevat, amb mandats imperatius, la manera de fer la feina dels docents a l'aula i la manera d'organitzar i gestionar el centre per part dels seus directius.

En contraposició a les opcions anteriors, i com s'ha dit a bastament, la LEC s'inscriu en el supòsit de fer confiança en el coneixement i expertesa dels professionals de l'educació, dels i de les mestres, professors i professores, per determinar allò que cal fer a l'aula i fer-ho efectivament. També en la confiança en la comunitat escolar per formular projectes educatius pertinents que orientin l'exercici d'aquella expertesa en funció dels condicionaments i necessitats de l'entorn escolar, de les expectatives que genera cada escola i dels requeriments generals de l'ordenació del sistema educatiu. I, evidentment, en la confiança en les direccions dels centres a l'hora de liderar la vida escolar. Aquesta és una síntesi de la concepció "pedagògica" associada a la LEC. Estar-hi d'acord és tan legítim com dissentir-ne, però aclarits els conceptes podem superar la discussió sobre si la LEC és o no una "llei pedagògica". I, en el sentit esmentat en aquest paràgraf, evidentment ho és: fa l'aposta de situar el coneixement i l'expertesa pedagògics en els professionals de l'educació.

Però no em vull quedar aquí. Haig d'afegir que, amb el significat que ara exposaré, la llei també té un fort contingut "metapedagògic". Vull dir que si bé la LEC fa una opció neta per obrir camí perquè cada centre pugui desenvolupar la seva funció de manera molt menys constreta que no ho estava fins ara per la normativa, no defuig d'assenyalar una direcció per fer aquest camí. En poso uns quants exemples, extrets de la llei:

- L'article 93 de la llei defineix el caràcter propi de tots els centres públics, com a punt de partida perquè cada centre configuri el seu projecte educatiu. Aquest caràcter propi, mandat de la LEC, vincula tots els centres públics.

- L'article 77 de la LEC estableix les línies infranquejables en les opcions organitzatives que s'adoptin en cada centre per a l'acció pedagògica -com a mínim, per a tots els centres que conformen el Servei d'Educació de Catalunya. Aquestes línies es concreten, segons etapes educatives, en els articles 78 a 81 de la llei. I els articles 81 a 83 les especifiquen en relació amb les necessitats educatives específiques de l'alumnat.

- Els articles 139 a 148 de la LEC estableixen els mínims comuns en l'organització del govern i la gestió dels centres públics, i per a la participació social en el seu control en els centres públics d'acord amb la legislació orgànica. Però aquests mínims comuns només adquireixen el seu ple sentit quan es tenen presents els marges d'autonomia que la llei atorga als centres per prendre decisions en els àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió (articles 98, 99, 101, 102 i 103) que, en aspectes relatius a la gestió de recursos humans, també han de tenir en compte els marges de maniobra addicional que atorga a cada centre l'article 115 i concreten els articles 123.6 i 124.

- L'article 142, referit a la direcció dels centres públics, especifica en els apartats 3 a 7 el caràcter polifacètic que comporta l'exercici de la direcció quan aquesta es refereix als centres dotats dels marges d'autonomia per a prendre decisions a què m'acabo de referir.

Aquests continguts "metapedagògics" o, si voleu, de direccionament del centre educatiu i de la seva vida escolar cap a unes cotes de desenvolupament i singularització més altes no s'acaben en ells mateixos. Tenen també un vessant abocat cap a l'administració de l'educació, que hi haurà d'actuar de manera conseqüent. Així, la normativa de desenvolupament de la LEC haurà de ser essencialment de referents, de valors, de principis i de manifestació d'expectatives o de resultats esperats. No podrà ja reduir-se a receptes d'aplicació preceptiva, ni a l'aula ni a la gestió del centre. I l'actuació de l'administració en els centres haurà de ser conseqüent amb els nous perfils que s'estableixen per a l'exercici de la funció directiva. En aquest sentit, com a mínim, el desenvolupament reglamentari de la LEC haurà de tenir sentit "metapedagògic".

Tota una altra cosa, tornant a l'afirmació inicial, seria si es pot considerar que la LEC és o no una llei instrumental. I si això s'ha de prendre com una crítica o com un elogi a la llei. Una vegada més, hauríem de precisar què volíem dir amb "instrumental". Però això són figues d'un altre paner.