A mitjan gener, el Departament d'Educació va trametre al Consell Escolar de Catalunya, per al seu estudi i posterior dictamen, el projecte de decret d'autonomia de centres, que el Departament està preparant en desplegament reglamentari de la Llei d'educació. Aquests dies ha acabat el termini en què el mateix projecte ha estat exposat a informació pública. Són dates oportunes per expressar opinions, dubtes i, fins i tot, algun recel, sobre el projecte i tot el que l'envolta. Ho faig des d'una posició evident de satisfacció sobre el text del projecte de decret i des de la convicció que, globalment, s'encerta en la proposta.
Una manera ràpida d'entrar en les intencions del decret és llegir-ne el preàmbul i la disposició derogatòria, dels quals trasllado dues idees.
Una idea, qualitativa, extreta del preàmbul: "La finalitat d'aquest decret és aplicar els principis establerts a la llei per tal que l'exercici de l'autonomia de cada centre sigui compatible amb el funcionament integrat del sistema". I una altra: "una opció decidida perquè sigui en l'àmbit centre [educatiu] i de la seva direcció on se situï el centre de gravetat de la presa de decisions (...) i que sigui des del centre, en exercici dels seus marges d'autonomia, que se situïn, de manera distribuïda entre els seus professionals, les diverses preses de decisió." I una idea, inicialment quantitativa, extreta de la disposició derogatòria: amb aquest decret es derogarien íntegrament deu decrets i tres ordres (i, parcialment, dues normes més) que afecten una gran diversitat de centres i ensenyaments.
Pensar que aquest decret és agosarat perquè pretén capgirar la vida escolar fóra una conclusió precipitada. Semblaria una conclusió raonable si llegíssim el decret des de la cultura administrativa encara dominant: podríem entendre que abans es regulava la vida escolar d'una manera i que el decret la canviaria per una regulació alternativa diferent. Doncs no. No veig jo que sigui aquest el punt rellevant. El nou decret em sembla agosarat, però per altres raons.
D'entrada, de la lectura del projecte de decret no veig que, un cop eventualment aprovat, cap centre hagi de canviar gairebé res, llevat de l'obligació (tant educativa com legal) de disposar -si no el tenia- d'un projecte educatiu que toqui de peus a terra (és a dir, que sigui un projecte educatiu associat a les necessitats educatives reals de l'alumnat del centre i que contingui indicadors d'assoliment d'allò que el projecte preveu). En canvi, sí que veig que, si ho necessita, el centre ho podrà canviar gairebé tot: en l'àmbit organitzatiu, en el de les concrecions curriculars, en el de la participació de la comunitat escolar i en el de la gestió quotidiana. I aquí acabo d'usar una expressió que pot tenir molts significats: "si ho necessita". Aquest és un dels elements agosarats del canvi que es proposa.
Necessitat, de qui i de què? Només del centre i d'una cosa: de la prestació del servei educatiu. Servei educatiu orientat, en tot cas, cap a objectius ben precisos: la millora dels resultats educatius de l'alumnat i l'aprofundiment en les condicions d'equitat amb què s'assoleixen aquests resultats. Ho mana la llei i ho demana la societat.
Però opino que el decret també és agosarat (com ho és la Llei d'educació) perquè canvia moltes coses de l'entorn regulatori i de la posició de l'administració en relació amb els centres, molt especialment amb cada centre públic. Per començar, la pràctica totalitat dels articles 1 a 29 i 55 a 61 (més de la meitat de l'articulat del projecte de decret) es refereixen de manera comuna als centres públics i als centres privats concertats, en un primer exercici formal demostratiu del que, des de la Llei d'educació, és el Servei d'Educació de Catalunya. A més, llevat dels aspectes organitzatius preceptius per als centres, certament mínims, que determinen directament les lleis, el decret no n'introdueix d'altres, tot creant una situació d'aparent -només aparent- buit de regulació organitzativa que crec que és un element molt destacat del decret. El buit és aparent en la mesura que no obliga a mantenir estructures organitzatives anteriors a la seva entrada en vigor, però les permet mantenir, sempre que el centre les consideri adients i no necessiti canviar-les per aconseguir els objectius de millora i equitat educatives.
Queden, evidentment, alguns aspectes fora de l'abast del decret, que hauran de ser objecte de regulació posterior, segons que ja ha estat anunciat en el calendari de desplegament de la Llei d'educació que el Govern va aprovar el mes de novembre de 2009. Per exemple: la regulació de les direccions i dels aspectes de la funció pública docent, referits als centres públics; la concertació de centres privats; la regulació de la programació de l'oferta educativa i la del sistema d'admissió d'alumnat, referides conjuntament a tots els centres del Servei d'Educació de Catalunya, peça necessària -però no suficient- per augmentar l'equitat del sistema educatiu. Altres qüestions, per ara, mantenen la seva regulació prèvia, com els aspectes preceptius dels currículums, regulació que, certament, dóna ja amplis marges perquè, en ser aplicada sistemàticament en el context de la Llei d'educació, els centres puguin prendre decisions rellevants en concretar i impartir els currículums.
Tanmateix, fins i tot en relació amb allò que deixa per a altres regulacions, el projecte de decret d'autonomia de centres introdueix un cert marc de referència. Serà virtut o defecte de cada regulació governamental posterior respectar o alterar el marc que el decret estableix, però mai no es podrà dir, en regular els altres aspectes abans esmentats, que no es disposava d'un primer marc global en què es plasmaven els propòsits de desplegament de la Llei d'educació en matèria d'autonomia de centres educatius.
He expressat, fins aquí, una opinió que ara sintetitzo: el projecte de decret és agosarat perquè canvia el focus de la regulació en matèria de vida escolar: amb aquest decret l'administració educativa deixa de dir com s'han de fer i d'organitzar les coses per passar a establir les condicions perquè cada centre decideixi com les fa i com s'organitza per fer-les de la manera més eficient i eficaç possible. Estic convençut que això és bo, que evita el canvi pel canvi (ningú no ha de canviar res si no ho necessita) i que obliga fortament al desenvolupament institucional de cada centre.
Inevitablement, però, amb el decret em sorgeixen una colla de dubtes o d'inseguretats. Es poden esquematitzar en algunes preguntes:
· La cultura dominant en el món docent, la que tendeix a determinar allò que és educativament correcte des de la creença que el que va bé a un ha d'anar bé a tots, suportarà el canvi de focalitat que comporta el decret?
· La doctrina acadèmica formal, serà capaç de bastir teòricament allò que s'està proposant des de les visions que aporten la Llei d'educació i el projecte de decret d'autonomia de centres?
· L'administració educativa, i més en general, les administracions que disposin d'alguna competència en educació, actuaran en sintonia amb el que aquest decret proposa? ¿Canviaran el seu tarannà -fins ara intervencionista en els processos i regulador en les fórmules per abordar-los- per un tarannà més controlador de resultats i facilitador de condicions que n'haurien de facilitar l'assoliment?
· Les titularitats dels centres privats concertats, i els pares i mares dels alumnes que s'escolaritzen tant en centres públics com en centres privats concertats, compartiran de manera prou majoritària el fons i la forma de les solucions d'autonomia de centre que aporta el decret, de manera que l'acció de tots plegats s'orienti efectivament a contribuir a una major cohesió social? Cal tenir present que aquesta contribució des de l'escola té vessants molt diversos: els associats als desafiaments de la multiculturalitat i a la diversitat econòmica i social, per descomptat, però també els associats al tractament de la llengua (que certament la Llei d'educació deixa ben clar) i, més en general, els derivats del desenvolupament del conjunt de principis rectors del sistema educatiu establerts a l'article 2 de la Llei d'educació.
Dubtes i inseguretats que considero legítims, a compartir i, amb l'acció de tots, a esvair. De respostes immediates, no prou ben reflexionades, excessivament centrades en posicions doctrinàries i sense parar-se a analitzar tots els matisos dels fets, n'hem tingut més d'una en els darrers anys (penseu en les respostes inicials a la iniciativa de la creació dels espais de benvinguda educativa, per exemple). I això no contribueix a augmentar l'optimisme. Però, al capdavall, són dubtes que espero que es vagin dissipant a mesura que passi el temps, quan la resposta a cadascuna de les preguntes anteriors es vagi decantant cap al "sí", gràcies a la força dels fets i al contrast intel·ligent de les idees amb les realitats.
No vull acabar sense expressar un recel: en el món educatiu (i en els mons administratiu i polític que l'envolten) no tenim encara gaires hàbits de llenguatge per donar suport als nous plantejaments que s'apunten en el projecte de decret d'autonomia de centres educatius. En matèria educativa, i especialment en matèria de vida escolar, tendim a parlar com si tot, o gairebé tot, estigués o hagués d'estar regulat. Passem amb gran facilitat de parlar de situacions a parlar de drets i obligacions, de parlar de fets i d'iniciatives a parlar de les normes que, presumptament, els haurien de regular. En definitiva, no parem gaire esment en la creació de condicions -en aquest cas, verbals- perquè les coses es desenvolupin, sinó més aviat en la formulació de receptes que ens diguin com les hem de desenvolupar.
Aquest recel no se'm queda limitat estrictament al camp de l'autonomia dels centres educatius. Un exemple d'abast més ampli: les informacions aparegudes als mitjans en aquests darrers temps en matèria de propostes i contrapropostes de continguts del pacto educativo que s'està treballant a iniciativa del govern de l'Estat tenen molt més el caràcter de receptes per assolir determinades finalitats de millora del sistema educatiu -finalitats reconegudes majoritàriament com a bones- que no d'esforços per a la creació de condicions perquè cadascú, des de les seves competències i responsabilitats educatives, treballi per assolir-les. Tant de bo, al final, s'arribi a un pacto educativo en què dominin la creació de condicions i no les receptes, i pugui reconèixer, amb satisfacció, que m'havia equivocat de mig a mig en aquesta apreciació.
0 comentaris:
Publica un comentari